Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/225

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 —Si ho fessin, —contestá ella ab resolució,— no'm consideraría ab cap obligació d'obehirlos.

 —¡Gracies, estimada meva! —digué'l jove, respirant fort.— No necessito ja preguntarte més.

 Y mentres en el dit del cor li introduhía una senzilla y revinguda argolla d'or, afegí:

 —Té; aquí tens el signe de la lligansa que enclou nostres mútues promeses. Si un día sents flaquejar ton esperit davant de les ratxades del contratemps, bèsal y ell te confortará.