rada de cuyro, darrera una taula ministre, plena de llibretes y papers en desordre y davant d'una llibrería, casi verge de ses profanes mirades, y d'unes parets senzillament decorades ab quatre mapas, una gran estampa de Sant Eudalt y un Sant Christ en la presidencia. Era aquí ahont ell se tancava pera repasar comptes, compulsar escriputres y contar diners. Aquí hi discorría les peripecies de son interminable plet y aquí, darrerament, hi desfogava sa mal dissimulada murria contra l'hereu Montbrió, á qui no podía veure ni en pintura.
Silenciosa y gravement, l'un darrera l'altre, entraren els tres personatges: don Eudalt primer y mossen Joan després, seguit de donya Dolors, que tancá la porta. Don Eudalt, sentat en sa poltrona, senyalá al senyor Rector una cadira d'enfront, mentres donya Dolors se sentava modestament sobre una de les caixes de ferro.
De moment restaren tots callats, fins que mossen Joan, un poch afectat per l'aspecte cerimoniós que prenía la cosa y sens dubte pera contrabalansarho, digué jovialment:
—No's creguin pas, senyors, que vingui á á posalshi una pistola al pit. L'assumpto de que vaig á parlarlos es de bona amistat y sentiría que'm prenguessin per altre.
—Res d'això, senyor Rector,— contestá don
