Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/229

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Eudalt en el mateix tò.— Á més de que aquí seríam dos contra un y'ns veuríam les cares.

 Rigueren tots l'acudit, mes la cosa no avansava un pas. Se veya que mossen Joan, ab tots sos cabells blanchs, no s'havía vist en gayres d'aquelles y no sabía per hont comensar. Don Eudalt, cregut sempre de que allò havía d'acabar ab una embestida á la seva bossa, ja que's tractaría d'alguna necessitat de la parroquia, com altres vegades li havía ja succehit, prengué'l posat de protector, que li era habitual sempre que's creya dominar la situació.

 —¡Vatja, vatja! Mossen Joan, déixis de camándules y vagi de dret al bulto, que ja sab que no'ns coneixem pas d'ahir.

 —Anèmhi, donchs, —exclamá'l vell Rector, como qui's decideix á entrar á l'aygua.— Ja saben vostès que jo, fill d'una familia acomodada, trobantme ja ab els sagrats ordres quan morí solter mon germá gran, vaig renunciar els drets que'm pertocavan, á favor de mon germá petit, que fou qui s'encarregá de perpetuar el nom de la familia. Jove encara, també morí aquest, essent ja viudo, y'm vegí obligat á fer precisament lo qu'havía tractat de refugir, això es tornar al món y ferme cárrech de la direcció de la familia.

 Fins aquí don Eudalt estava encara més á les fosques que may, no comprenent ahont