Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/231

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Un moment de pausa. Don Eudalt ja no podía obrir més ulls ni més boca y, no obstant, no capía encara ahont s'encaminavan les lucubracions del vell Rector, per més qu'aquest se clarejava bastant.

 Semblava impossible qu'ell, que precisament havía cobrat tanta inquina contra'l jove Montbrió, pel gran ascendent qu'havía lograt no sols sobre sa propia familia sinó sobre la comarca, no poguent sustraures á un greu sentiment d'enveja al veure que'l minyó, ab sos atractius de joventut, talent, estudis y especials dots de carácter s'havía convertit en una especie d'idol de tothom, no hagués atinat may en que ell tenía filles, una d'elles anant pels vint anys, prou guapa y vistosa pera esser,ovirada per un jove y prou esparpillada pera saber endevinar quí li féya l'aleta. No obstant, res d'això havía comprès aquell benaventurat, ab admiració del propi mossen Joan que, mitj fora del món, no era pas cap espasa en materies d'amor.

 Per això quedava encara á les fosques. Obcecat sempre pel temor de que allò havía de acabar ab un atach á la seva caixa y no veyent les necessitats de la parroquia aparèixer per cap cantó, en sa petitesa d'esperit, arribá á sospitar si's tractaría d'algun apuro del jove Montbrió, d'algun compromís de son patrimoni, resultat de sos plans descabellats, y que