Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/262

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Un día li semblá notar á don Eudalt que l'aislament se convertía en hostilitat manifesta. Abans d'acabarse la missa, en Pascal li doná'l recado de que'l senyor Rector li suplicava's deixés veure. La contesta de don Eudalt fou molt atenta però freda. Li pregava que'l dispensés, però qu'al más l'esperavan y... ja's parlarían un altre día.

 Contra les costums respectuoses del poble, al atri hi hagué continuats xiu-xius y rialles durant tota la missa. Algú que tractá de posarhi correctiu, no lográ sinó esbombar més la cosa.

 Quan, acabada la missa, aparegué sota l'atri la estufada figura de don Eudalt, tan enfardat ab la capa que no se li veyan les orelles, de distints punts arracerats de la plassa se sentiren veus de xicots que cridavan «¡ara, ara!» y de prompte, com obehint á una consigna, ressoná una mena de chor, si de tal podía calificarse un conjunt inarmònich è ingrat de veus destrempades, que cantava una d'aquestes cobles de tonada general, però de lletra d'ocasió, de que's val el poble pera satirisar als personatges locals que li son antipátichs y en la que hi aboca de malicia tot lo que li falta de enginy. Si be no s'anomenava á ningú, la intenció era desvergonyida y anava de plè contra don Eudalt. En unes estrofes se'l ridiculisava sense pietat, motejantlo de panxampla y