Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/302

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ra, estava mitg divorciat. Ja la sortida del mas al vespre abans, li havía deixat al cor una amargantor estranya. Pera estalviarse les esplicacions y recriminacions de sa muller, tractá d'esmunyirse d'amagat, però á la porta's topá ab ses filles que, contristades y ploroses, li barravan el pas suplicantli que no marxés. Sols en son obstinat emmarranament pogué trobar suficientes forces pera desferse de llurs brassos y rebutjar sos desesperats prechs, ofegant en son cor l'afecte de familia, l'únich que coneixía d'aquest món. La Montserrat sobre tot estigué extraordinariament perfidiosa, y al veures per fí asprement rebutjada per son pare, li clavá una darrera mirada fonda, intensa, indefinible, barreja de desesperació, d'enuig y de commiseració, que desde aleshores el tenía conturbat. Lo singular era que la tal mirada li avivava'l recort d'una altra mirada consemblant. Era aquell día en que en Ramon ab sa fina retòrica y punxanta ironía, estigué, apropòsit del plet, dur y agressiu com may tirantli á la cara veritats com el puny, tal com qui apedrega un gos, fins que, pronunciá aquelles paraules: «¡Infelís de vostè si may arriba á guanyal!». No s'havían disputat més desd'allavors, però aquella sentencia y més que tot la mirada ab que fou acompanyada no s'esborrá més de son magí.

 Ara la seva filla li havía renovat al viu el