Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/312

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


que generalisar, y rebelde á tot tractament, no feu sinó empernarse contra la realitat de les coses, igual qu'una mula guitant contra'l rascle. Son carácter vanitós y tossut no li havía permès tastar les dolceses dels entusiasmes generosos de son contrincant qui, si be es cert se complavía sovint en excitar les llagues velles y fredes, era sempre pel gust de vèureles reaccionar. Ell sols havía sentit les fiblades del bisturí despitat, negantse al consol de la curació. Aixís, impulsat per mòvils mesquins, y sense'l contrapès de la presencia d'esperit y la fortalesa d'ánima, propia dels grans carácters, havía rodolat miserablement fins al peu de la ruina de la carn y del esperit.

 Y la pobre de donya Dolors, quan el mirava debatentse ab els desficis de la febre, prorrompent en incoherencies que trahían son estat d'ánim, manava desembrassar l'arcova, perqu'ella sola, lliure de testimonis indiscrets, volía esbrinar, aprofitant les ingenuitats de la inconciencia, la situació d'aquella ánima més malalta que'l cos, y al sentirli expressar anyoranses del escalf de la familia que abans li alegrava la vida é insinuar remordiments de haverla sacrificada á sos capritxos, allavors, comprenent que aquella infelíssa víctima d'un fals pundonor que li havía empedrehit les entranyes, estava en camí de donarse per la pell, sentía aixamplarse un poch son cor d'esposa