Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/332

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Oh, estimat Ramon, si sabessis lo qu'en aquells moments ha creuat per mon cervell; ni jo mateixa me'n se avenir. He sentit com una fosguerada del geni teu que't dona aquells esclats que fan tremolar; he tingut tentacions d'arrencar l'arbrot y bátrel per la cara d'aquell home, reptantlo devant del poble y senyalantlo com el miserable llop cobert ab la capa del pastor.

 M'he detingut á temps, recordantme, de que no som més que una infelís noya sense forses ni esperiencia; y ademés ¡trista de mí! còm puch jo alsar la veu aquí, hont tenim nosaltres tants erros de que avergonyirnos, tants disbarats de que arrepentirnos y tantes culpes que purgar. ¡Ah, si no hi hagués mácula en la familia!...

 En veritat, no n'es pas tothom de la seguida, n'estich segura; he tingut ocasió d'observar algunes persones que s'apartavan ab fástich de la plassa y molts ulls que'm miravan ab simpatía, com si'm demanessin quelcom que jo, pobra de mí, no podía donárloshi. Semblavan polls desllocats abans d'hora y'l no poguèrloshi jo oferir amparo m'ha acabat d'omplir de pena y vergonya.