Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/357

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 En Ramon feya estona que parlava exitat passejantse amunt y avall de la sala y son oncle continuava de colzes sobre la taula, com recapacitant sobre'ls amarchs conceptes que son nebot anava vessant. Per fí, aprofitant un moment de respiro, li digué alsantse:

 —Fill meu, te trobo més descoratjat de lo que podía esperar de ton carácter, y sentiría que flaquegessis en una tasca en la que jo'm comensava d'interessar. Ja es trista la consideració de que aquest terrible terrabastall hagi d'esser la eterna faula del mons parturiens, sense qu'en sa mateixa gravetat s'hi pugan entreveure elements de reconstitució, com en les més graves malaltíes, mes hem de considerar que'ls pobles, á diferencia dels indivíduus, poden aniquilarse al darrer extrem, però no moren may. El nostre poble no es ni mort ni aniquilat; tu ho has dit mil vegades y jo ho abono. Lo que li falta es conciencia de la seva vida y aquesta conciencia no es per un trángul que li ha de venir (per més qu'aquest puga empènyer la corrent un cop iniciada), sinó per un trebay perfidiós y reposat. Lo que tu volías fer ara, era cullir la fruyta abans de florir l'arbre que l'ha de llevar, un excés de confiansa en tu mateix, t'ha portat, ab el fracás, el descoratjament. Lo que hi há que fer... mes de lo que hi há que fer ja'n parlarèm en ocasió més oportuna, perque ara lo qu'urgeix es veu-