seguida rodejat: d'un estol de dònes y criatures que'l seguían y'l contemplavan com á un benaventurat.
—Bon día, mestresses, —les hi deya ell, tornántleshi campetxanament les salutacions que, ab la poquetat d'esperit característica de sa rusticitat, li dirigían.— Y donchs, ¿qu'heu fet dels homes, que casi no'n veig un per medecina? ¿Es qu'encara jauen, els ganduls?
Les dones reyan senzillament, mentres que alguna afegía:
—¡Ja pot pensar si jauen! ¡Pansé que n'hem vist cap d'anit!
—¡Ah! ja ho entench, —persistía en Montbrió seguint la comedia;— aprofitan la sahó pera fer els aixadius y goretar les terres de repòs. Ben fet que fan, perque, com diu l'adagi: «Quan la grua va á ponent...» y ara ja deuen passar les grues ¿oy?
Y les dònes seguían rihent, ab la simplicitat ab que riu el malalt les gracies del metge que bromeja ab sa malaltía. Alguna, més decidida, exclamá:
—¡Massa qu'ho sab vostè ahont són els ximples dels nostres homes! ¡Per aquí baix que cercan la perduda!
—¡Y ara! ¿Què diheu? —exclamá'l jove, fentse'l sorprès.— ¡Ah! Es veritat: que'l Rector me ha dit qu'ara casi tots vivíau de renda. ¿Qu'es cert això? ¡Vetaquí perque esteu tan cofoyes!
