Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/365

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


blichs reptant al poble d'Israel per llurs malvestats.

 —Si vostè no hi posa un remey, el poble está perdut, —avansá una.

 —¡Sí, sí! Vostè ho pot fer, —clamaren totes á chor.

 —¿Jo? —contestá en Montbrió, ab certa aspresa.— ¿Y què puch ferhi jo en coses que no'm pertocan? ¿Som el vostre batlle, per ventura? Vosaltres podíau ferho y no ho heu fet; vosaltres podíau avenirvos y conjurarvos, negant als vostres homes la pau de la llar, fins que posessin seny. ¿Perquè no ho féyau?

 Aquí teniu un pobre vey, qu'es vostre pare esperitual. L'he trobat presoner, ab guardes á la porta; l'he trobat sol y vern, plorant ab llágrimes de tristesa la ingratitut de sos feligresos. Y jo us pregunto, dònes: vosaltres que bescanteu als homes ¿qu'heu fet pera aixugarli les llágrimes al vostre pare? ¿quantes de vosaltres heu anat á trucar á n'aquella porta, duentli un consol al cor, vosaltres, que tantes voltes hi heu trucat, pera pidolar una almoyna ò un remey pera vostres mals?

 Y d'aquelles pobres dònes d'allá baix, que vostres marits y fills, al comando d'un brètol foraster, assetjan ab l'odi al cor, com el gat á la rata, ¿què teniu que dirne vosaltres que sabeu bé que sos uys ploravan ab els vostres y ses mans s'afanyavan á curar les propies feri-