Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/368

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.




IV



B

é hi escau la soletat en els herms y boscos, ahont s'hi veuen apenes senyals de la industria humana; mes quan se manifesta en les viles y en les planes conreuades, ahont cada pam de terra porta la imprempta de la má del home, ¡que n'es de trista la soletat! Si heu vist una vila assolada per la pesta, si heu trepitjat una comarca deserta pels horrors de la guerra ò pels cataclismes de la naturalesa, bé l'haurèu sentida la tristesa d'aqueixa soletat, qu'allavors pren el nom de desolació, punyenta com un sarcasme, si per ventura'l sol rialler joguineja ab tots els esclats de sa natural riquesa.

 Aixís ho pensava en Montbrió quan, al desembocar dels carrerons empedrats de rierenchs y encaixonats per les tapies, dels horts del poble, s'estengué davant de sos uys, inundada de llum, l'ampla vall, vorejada de boscos