Y ab aquella verba especial, que tant divertía á n'en Montbrió, comensá á donar compte de tot lo que sabía y de lo que suposava, interrompentse ell mateix á cada pás.
—Ara ja ho sab tothom que vostè es aquí. Jo mateix vinch d'innovarho á n'en Llissás, y ¿sab còm ho he sabut? Donchs venía de rebre ordres d'en Llissás y m'encaminava, fora camí, dret á la Rectoría, quan me veig venir á n'en Baldiri y'ls demés qu'estavan de punt vigilant al pobre Rector... ja ho deu saber que á mossen Joan me'l tenen vigilat com á un pres ¡pobre home! Aquest sí qu'es un altre mártir que'm trenca'l cor, y ¿ha vist còm está xafat? Les penes se'l menjan, sant home; y, no's pensi, que li ve tant d'aquí baix com d'allá dalt, —senyalant successivament á Serra Bruna y al poble.— Donchs, com deya, baixavan revents... jo que dich: «¿Quí repuday els empeny á n'aquests que tant rodolin?». Jo que'ls crido: «¿Què hi há, noys?». Res... per avall... No més en Baldiri m'ha fet una mueca, com volguent dir: «Sí, féste l'orni, manu...». Jo que dich: «Això es qu'ha arribat don Ramon ò la Guardia Civil». Més amunt una dòna m'ha dit: «Es l'hereu Montbrió qu'es arribat ara mateix». «¡Ah, puday! Ja ho deya... Y ara aquests corren á avisarho al Cerdá». Jo que giro cua y cap á contarho á n'en Llissás, que ja era allá baix, á les anques del món. ¡No n'ha estat poch de con-
