Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/372

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


tent! perque l'home, de coratge ja'n té, però li dich que s'hi veu vert ab tot això. «¡Vés, búscal corrents, m'ha dit, y dígali que vinch tot darrera!» y aquí'l té, vègil.

 L'altre feix de nervis d'en Llissás ja apareixía al lluny y no trigá pas gayre en adjuntarse al estol d'en Montbrió, saludantlo ab la efusió del que, empenyat en un mal negoci, veu acostárseli un bon puntal. Expontáneament y sense que ningú, ni'l mateix Montbrió ho estranyés ni discutís, semblá quedar convingut qu'aquest era'l general y aquell el seu segon. Aixís, s'apressá á donarli compte de lo qu'havía fet y de com estava la cosa, afegint tot sovint:

 —Ara, vostè dirá lo que cal fer, —ò— Si á vostè li sembla's podría fer això ò allò.

 Com ja feyan un grupo massa visible, s'havían ficat en el primer terme d'un bosquet proper, ahont celebraren una mena de consell de guerra. En Montbrió parlava poch, però escoltava molt, imposantse bé de la situació. Se limitava, de quant en quant, á fer preguntes concises, per exemple:

 —¿Quants creyeu que són els més desesperats?

 Á n'aquesta pregunta hi contestá en Llissás ornamentant ses paraules ab tota la riquesa de sa mímica expressiva.

 —Ja veurá; ens hem d'entendre: si, com fins