En Montbrió's mostrá poch esplícit, potser perque tampoch tenía un plan ben concret. No obstant, n'insinuá un.
—Jo, —digué,— me'n vaig á Serra Bruna.
—¡Oydá! Y qu'aviat ho ha dit! —interrompé en Llissás.— ¿No veu que no'l deixarán passar? Y còm vol anarhi?
—Á les bones, si puch, y sinó... com pugui; però jo abans d'una hora, si som viu, seré á Serra Bruna, —contestá impertorbable y sense afectació'l jove.— Un cop dins completaré'l meu plan. Probablement convocaré á tothom y allavors es precís que víngueu tots, barrejats uns ab altres, ab posat de pau. Entre tant, feu córrer aquesta veu y que ningú falti.
Encara que vagament expressat, s'entreveya la idea d'en Montbrió y tots l'aprobaren. Sols en Llissás repetía fent mueques:
—¡El Cerdá, el Cerdá, es qui'm fa por! Recordís de que disposa de més de quaranta homes armats. S'ha de gastar molta mònita, don Ramon.
—¿Mònita? —feu aquest.— No'n conech sinó una, aplicable al cas present: procurar fer obrir els uys als de més bona fè y desemmascarar als malvats. Aquestos botarán, ja ho sé, y será precís oposalshi'ls desenganyats. Si això no dona resultat, donèuho tot per perdut. Ja será sols qüestió de la defensa individual. Ara vosaltres escampèu en totes direccions la
