de quinze díes, talment semblava un espantapardals que's mogués á impuls del vent.
Feu alguns passos dins de la estancia y quan en Montbrió, posantse de peu, anava á surtirli políticament al encontre pera saludarlo, se li encará y, ab veu més forta del que podía esperarse de son aspecte, exclamá:
—¡Ah! es l'hereu Montbrió, el profeta de les desgracies, el que tocava á rebato clamant revolució. ¡Aquí la té la revolució; ja s'han trabocat totes les coses, tal com vostè volía; ja lo de baix va á dalt y tot lo qu'abans mereixía respecte ja ho té ara per terra! ¡Ja no hi há Rey que governi ni Papa qu'excomuniqui y la gent de bé's veu perseguida com les feres! ¡Aquí'ls té'ls de la sanch nova, assedegats de la dels que tenen alguna cosa per perdre! ¡Vatja, que ja pot estar content de la seva obra!
Aquest parlament en boca del home que creyan aniquilat pel pès dels contratemps y per l'arrepentiment (inútil per tardá) dels propis actes, feu en aquelles atribulades dònes igual efecte que'l barbol del tret quan ix de una escopeta que tothom creya descarregada. Comprengueren, ab estupefacció, que l'enxiquiment d'esperit que tenía al home en els primers límits de la estupidesa, no era sinó efecte del terror per les desgracies presents y futures qu'havía provocat, però nó fill del
