Al vestíbul hi trobaren á donya Dolors, que se desfeu en iguals demostracions. Sa figura esllanguida y sa cara demacrada y malaltissa, afectaren extraordinariament al jove, ja prou arrepentit d'haver retardat tant un ausili que poch abans hauría sigut relativament més facil qu'ara.
—Senyora, —exclamá, procurant reaccionarse á sí mateix, un poch desconcertat per aquelles manifestacions que sa arribada provocava, ni més ni menos que si ell fos l'únich amparo de tots aquells sers desvalguts; —m'han cridat y aquí'm tenen; vègin en què les puch servir. Dispòsin de mi per quant me creguin necessari.
La bona senyora no pogué respondre, sinó ab sanglots y mitges paraules, que demostravan el decaiment de sa naturalesa, gastada per tants mesos de sufriments físichs y morals. Fins semblava que s'anés á desmayar y en Ramon, prenentla, ab el carinyo y familiaritat d'un fill, per la cintura, la obligá amorosament á assèures en un pròxim sofá, tot probant de portarli ánim y consol.
En aquell moment s'obrí poch á poch una porta y en son llindar hi aparegué la silueta de don Eudalt, dibuixantse debilment sobre la fosquetat del passadís que duya al estudi. Desfardat, ab la roba plorantli damunt del cos esllanguit á forsa de perdre greix y ab la barba
