del jove enginyer, que diferentes vegades l'havía sofocat ab la seva sátira punyenta y crua, però may l'havía reptat ab tal feresa, ni l'havía anorreat ab aquella contundencia de boig! Ses paraules li caygueren á sobre, com garrotades, y'l darrer párrafo sobre tot el feu caure aplomat sobre un silló, com un bou sota la massa del carnicer.
Y ¿què dirèm d'aquelles pobres dònes, arrossegades de conflicte en conflicte, que quan, ja al fons del abim y ab l'aygua al coll, donavan els darrers crits de misericordia, sentían esborronades com l'home fatal que les havía perdudes, sense esma ja pera valerse á sí mateix, rebutjava encara, rencorós, la má generosa que'ls hi ofería la darrera esperansa de salvació? Son desconsol fou tan intens, qu'en Montbrió se'n impressioná fortament. Donya Dolors, presa d'un gros trastorn, se li tirá als peus, pregantli que no fes cas d'aquell boig suicida, que ja no sabía lo que's deya, y que no les abandonés en aquell tránzit de mort. La Loreto, repenjada al seu coll, li banyava'l pit ab ses ignocentes llágrimes; en tant que les minyones del servey, de genolls per terra y plorant llágrimes vives, li barravan el pás de la porta.
En quant á la Montserrat, cas estrany (y qual esplicació es difícil desentranyar dels més fondos replechs del cor de la dòna), en els moments
