Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/393

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 —Rendirse, vull dir abdicar de la seva autoritat; donar poders á la seva familia, si es que ab mí no té prou confiansa; despuyarse de tot residuu d'orgull inútil y d'amor propi fora de lloch.

 —¡Orgull! ¡Amor propi! Li juro qu'ho he ben acabat tot. La idea de qu'aquest orgull y aquest amor propi m'han fet jugar la sòrt de aquestes infelisses dones, únich amor de la meva vida, me rosega'l cor. Obrin com vulguin, sense cuydarse més de mí. Si té algun plan, execútil, però aviat, perque jo pugui veure fora de perill als meus, y ja no demano res més á Deu.

 —Sí que'l tinch el plan, —exclamá en Ramon ab resolució,— però es un plan de quals resultats no'n puch respondre, sinó disposant de la omnímoda confiansa de tots vostès y de plens poders pera obrar, perque pera salvar els interessos personals, potser será precís sacrificar... bona cosa dels interessos materials.

 —¡Sacrifíquiho tot, don Ramon, inclòs jo mateix... però que's salvin aquestes pobretes, á les que tant he fet sufrir!

 Y empresonant ab una abrassada á la seva esposa y filles, qu'atretes per sos accents de compunció s'havían arrupit á son entorn, exclamá:

 —¡Dolors! ¡Filles meves! Es ara, apagada la darrera espurna d'amor propi que'm cremava