Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/429

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


negava l'ánima. Els demés sols tenían un plet en joch y, esbargides les negrors y'ls mals pressagis de dòls y llágrimes, ja podían respirar; mes á n'ella li quedava enclara pera resoldre'l problema de son cor, qu'ara, lliure de altres preocupacions, se li presentava ab més forsa que may. Havía fruhit, es cert, ab les glories del seu amat, qual figura s'havía engrandit als uys de tothom com la d'un hèroe llegendari; però això, tot afegint més llenya al foch que li abrandava'l cor, no havía avansat d'un pás la resolució del seu plet d'amor. Passavan els mesos sens que la redempció general alcansés á sa ánima, que seguía encara als llims del dubte.

 Son pare, expansiu en tot, se mostrava excessivament reservat encara no's tocava un punt que pogués referirse á les relacions personals ab el jove Montbrió. Ab prou pena havía notat la noya que les úniques ombres qu'entelavan la recobrada beatitut de son progenitor, s'originavan de tals converses. Fins sa mare, fos per no torbar de nou aquella beneyta pau tan desitjada, fos per no donarli més pena ja que no li podía dur un remey, ni per víes de consol li parlava de la cosa. Aixís, soleta ab ses penes, sos desitjos y sos somnis, sense més confidenta que la Verge, sa patrona, feya sa vía la Flor de la Montanya, trista y melangiosa per dintre, per fora serena, tranquila y magestuosa com la lluna al flamench.