Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/430

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.




XI



U

n día don Eudalt se passejava febrosament per la galería, ab les mans á la esquena, però sense xiular, com feya de costum. Donya Dolors se'l mirava, ab aquell resel ab que s'espía al malalt estimat que, en plena convalescencia, dóna signes de recayguda. Per fí, com quí pren una resolució heròyca, el vegé regirarse á mitj volt y, passant á frech de les noyes, enfeynades ab llurs tasques de cusidor, digué ab veu seca:

 —¡Montserrat: arríbat fins al estudi! —ensemps que, sense girarse, emprenía ell la propia direcció.

 Semblava aquella la frase sagramental de les grans resolucions del senyor de Serra Bruna, ja que recordava molt bé la Montserrat qu'un any enrera y en semblants circunstancies pronunciada, havía presagiat la clausura del primer período de les seves ilusions. Com