—Ja veurás, —feu don Eudalt, un poch picat,— no's pot pas negar que'ns ha fet un bon servey, però, si val á dirho, jo també hi he posat el coll, donant tot lo que se m'ha demanat, perque sápigas, noya, que'l patrimoni de Serra Bruna, ab unes coses y unes altres, ha rebut una llisada que tardará á refersen y... ¡aixís ray! abaixantse un á tot lo que l'altre vol, no n'hi há pas may de plets.
La Montserrat alsá'ls uys y clavá en son pare una mirada plena de dolorosa sorpresa, en la qu'aquest hi llegí clarament la interrogació: «¿Y ara? ¿Que ja hi tornem?».
—Nó, nó, —s'apressá á contestarli,— lluny de mí volguerli llevar el mèrit de l'acció ni d'escatimarli'ls regratciaments. Però'm sembla que son dues qüestions molt distintes. Crech que hi há mil maneres de demostrarli nostre agrahiment y fins de pagarli, si convé, el servey que'ns va fer, sense necessitat de recórrer al sacrifici teu en qüestió de tanta trascendencia. Ni ell crech que sigui tan desconsiderat, pera exigir tal pago de son favor. Perque has de saber que, ara més que may, estich convensut de qu'aquest matrimoni no'ns convé y á n'á tu encara menos.
—¿Y perquè? —respostá la noya ab una veu seca, que dissimulava una mar d'angunies, al compendre que son pare rossegava encara la veya túnica de son egoisme.
