—Ja veurás: deixèm aquest punt, en el que ja fa temps me som donat per vensut. Á home rendit no li feu guerra. Aném al cas.
¿Que sabs tu en quína situació está ara en Montbrió respecte d'aquest assumpto? Perque he notat en ell una conducta molt anòmala, que'm fa sospitar que pensa ara molt distintament qu'un any enrera. Fins sembla que fuig de tot compromís. El día de la feta, va desaparèixer sense dir oste ni moste y sense volguer tastar ni un bossí. Vaig anarlo á visitar pera regratciarlo personalment y... això sí, l'home tan campetxano y ab aquell humor que sempre sembla que totes li ponen, y quan me creya tornarlo á veure per aquí, un cop enllestida la organisació del poble, tot plegat sento á dir que ja es fora. ¿Què vol dir tot això? Al meu entendre vol dir qu'ho dona tot per llest y jo me n'alegro, perque creume qu'es un noy al que son esperit fantasiós y amich de ficarse en lo que no li importa'l perderá.
La Montserrat se mogué en son seti y comensá á respondre ab modesta resolució:
—Donchs jo, papá, crech tot lo contrari de vostè. Si recorda'ls termes de la carta que va llegirme l'any passat, veurá qu'en Ramon está encara dins de la mateixa situació qu'en ella's colocava. Fassis cárrech ara de son carácter excessivament delicat y compendrá facilment perque, fins haventnos prestat un ser-
