Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/435

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


vey tan gran com es salvarnos ab perill de la seva vida, se retirés discretament y s'escusés de posar de nou els peus en aquesta casa, ahont sa petició trobá tan mala acullida.

 —¡Còm el defensas, filla meva! —feu don Eudalt, ab un cert deix d'amarga compassió.

 —¡Sí que'l defenso! —respongué ella animantse;— el defenso perque'm fá pena y vergonya'l comportament qu'aquí's segueix ab aquest jove. Quan temps passat, ab la vivesa propia de son carácter, senyalava les coses per llurs noms, tirantnos en cara defectes y mals procediments qu'havían de conduhirnos á un mal pás, se li deya esbojarrat y poca-solta; quan, cumplertes ses profecíes, ens hem trobat enfangats fins al coll y ell y ningú més qu'ell ens ha allargat la má pera salvarnos y'ns ha salvat jugantshi la vida, ¡se'l paga tractantlo de boig! Ell té'l dò de gents qu'aquí no hem conegut may; quan parla tothom l'escolta y'ls més desencaminats entran en rahó; tothom el beneheix, tothom busca son consell y ell ne té per tots, però d'això, que tant l'honra, nosaltres, tot gaudintnos dels beneficis, ¡ne dihem batxillería y ganes de ficarse en lo que no li importa...!

 —¡No díguis això, filla —exclamá don Eudalt, acobardit per la filípica de la Montserrat.— ¡Tu exageras! Ja t'he dit y repetit que li estich reconegudíssim per lo que per nosaltres