Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/454

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


cació pera don Eudalt, però ell deya que no li plavían els núvols al horitzó, ni res que'l pogués fer caminar reparat, y que'l gran sistema pera esbargirlos era embestir de front les causes d'ells. Aixís ho feu; però ab tanta discreció aludía á ses antigues antipatíes y topades ab don Eudalt y ab tanta gracia les comentava, qu'aquest, no sols no se'n vegé mortificat, sinó qu'acabá per ríuresen de debò, regratciantli en el fons del cor la bona obra de disòldreli tots els reparos que podrían darli pena.

 —Don Eudalt y jo, —deya ell,— soms fets l'un pera l'altre, igual que tap y carbassa, sols que ens ha costat un xich d'enténdrens, perillant de fer com els Iguals de la Pobla, dos pobres veyets mendicants que captan sempre junts, després que de joves s'aterraren mútuament ab competencies del ofici, fins qu'un día, ja empobrits y desesperats, tingueren una agarrada tan sèria, que l'un hi perdé'l nas y l'altre l'oreya. Curats en un mateix llit, desde llavors data llur proverbial amistat, que'ls ha fet inseparables com bessons, tant, que'l poble'ls designa ab un sol nom. Ara's parteixen la miseria, després d'haverse tirat la riquesa pel cap.

 Nosaltres no hem pas arribat tan enllá, —afegía rihent,— però de tots modos la nostra bona amistat ve d'aquella agarrada en que si'ns deixan... ¡pobres nassos y oreyes! La sòrt que