vostè s'ha compadit de mí á temps, quan jo ja estava á les acaballes de les meves energíes, perque ha de saber que, encara que gallejava y feya l'home, tenía ja'l cor com un pinsá, trabocat del seny per aquesta dolenta, que sembla que m'hagi donat cervell de gat. Però no se'n penedirá pas, don Eudalt, jo li abono. Crègui, encara que mal m'está'l dirho, qu'arreplega un gendre de tota confiansa, y sinó, aquí está'l senyor Rector de Vall de Pedres, que no li'n dirá de menos.
Y posat á dir tarambanades, no acabava, mentres el bò de don Eudalt, com un beneyt, esclafía rialles que feyan la joya de la familia que'l corejava, especialment la Loreto, per qui aquella expansió d'intimitat casulana era un segar de pèsols, després de tants díes negres com havía passat.
