Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/468

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 —Es un error del que'ns hem de sustreure els temperaments com tu y com jo. Les rialles son sols demostratives de les afeccions lleugeres y superficials; quan el sentiment cava fondo, aduch arrencant del cor sensacions platxerioses, aquest no té mellor manifestació que son les llágrimes. Jo beneheixo á Deu, perque cada vegada veig més que soms carn d'una mateixa carn. Jo ploraría ab tu si no fos home.

 Lo que sents tu ara, es la virtualitat del acte qu'hem realisat, ab totes ses inescrutables conseqüencies. Tu estás encara sots la impressió de la nota trista del senyor oncle, quals tendres accents t'han impressionat á tu com á mí ab la certitut de quín será'l primer dolor que'ns ferirá en comú. Tu has entrevist ara la immensitat de dos amors, ja de sí ben grans, que, compenetrantse, s'agegantan fins á límits inconcebibles, y tot això, sadollant ton cor, el fa esclatar en sensacions d'un ordre desconegut que, no trobant son equivalent en les forses humanes, salda ab llágrimes.

 ¡Plòra, donchs, sense reparos ni vergonya! ¡Salúda ab llágrimes el llindar de la era de ditxa qu'avuy se'ns obra, qu'en actes tascendentals com el del sant matrimoni... sols els ximples hi riuen!