Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/467

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


anyoro la llibertat del cor, que de temps la tinch perduda, ja qu'era ell més esclau abans, forsat á bèures les propies amargures, qu'ara que, poguent treure sos esclats á la llum del sol, se complau en reblar els claus de sos grillons. Lo cert es que les llágrimes qu'en temps de les grans penes retenía en el fons del cor, ara que toco'l cumpliment dels meus desitjs... ara no puch aturarles ¿veus?

 —Escóltam, filla, y respònme de veritat: ¿creus avuy en el meu amor, com ahir hi creyas?

 —¡Oh, sí!

 —¿Estás segura de tu mateixa, fins al punt de respondre de la llegitimitat dels teus sentiments envers mí?

 —Ni sabría còm dubtarne.

 —Tanca'ls uys de part de fora y òbrals de part de dins y recocía'l darrer replech del teu cor: vejas si hi trobas una senyal de penediment pels compromisos contrets ab mí y que avuy hem refermat... ¡No m'enganyis, que t'enganyarías á tu mateixa!.. ¿No n'hi trobas cap?

 —Cap, ni un.

 —Dónam les mans y míram á la cara.

 —Ja't miro, mes casi no't veig. Tinch el cor ple de goig; tes paraules me fan pressentir la bogería de la felicitat; però en lloch de ferme riure com les alegríes, sento més y més ganes de plorar. ¡Jo que'm creya que sols les penes donavan llágrimes...!