Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/466

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.




XVII



E

ls nostres cors s'han parlat públicament esquinsantse per fí'l vel que ocultava el misteri; nostres futurs destins estan ja trenats pel darrer nus; nostre pacte que tenía ja la sanció dels homes, ha rebut avuy la consagració del ministre de Deu. ¿Estás contenta, videta meva?

 —Contenta hauría d'estar, perque's veuen realisats tots els més fervents desitjs de la meva vida. Els meus somnis daurats van prenent el cos de la realitat, mes no sé perque tinch el cor oprimit y'ls uys sempre á punt de vessar.

 —Esplícam, donchs, això, hermosa. ¿Sería que tems l'avenir ò que't reca la perduda llibertat del cor?

 —No temo l'avenir en la teva companyía, però sí'l temo per si ella un día'm mancava, y may havía pensat tant en que pogués mancarme, sinó quan he vingut á assolirla. Tampoch