les perdius, rondar per fires y festes y... estirar l'orella al gat.
S'ha de convenir en que han planejat circunstancies terribles sobre nostra pobra societat. Un temps era Catalunya l'avansada de la civilisació europea. En la mar, en terra, en arts é industries, dictava lleys, qu'eran filles de sa propia essencia, y per més que la societat evolucionava y progressava com avuy, ella guardava la davantera, perque l'esperit progressiu era en ella la tradició. L'ánim s'entristeix pensant en lo que sería avuy la societat rural, que dos sigles enrera bastía en nostres afraus aquestes estacions agrícoles, quals ombres avuy admirem, si una alenada de mort no li hagués glassat la sanch al cor. De segur que res tindríam qu'envejar á Fransa, Inglaterra y Alemanya.
Es un error creure que'l poble catalá es aferrat á lo seu y refractari á tota influencia forastera. Lluny d'això, jo crech qu'en sa idiosincracia, per altra part admirablement equilibrada com el d'una de les rasses més susceptibles de perfecció, hi manca bona dosis d'amor propi y d'egoisme colectiu. D'això naix aquesta modestia que li fa desconèixer sos propis mèrits, aquesta pobresa d'esperit, aquest encongiment que'l fa desconfiar de son propi valer, aquesta admiració ignoscent per les gales de l'oratoria brillant, per ell inaccesibles,
