aquesta bonhomía, en fi, de poble primitiu ab que's deixa emmelar ab sols tocarli la barbeta, deficiencies totes que l'han posat á frech de caure vensut als peus d'altra rassa ardida, absorvent, fantasiosa, d'exterior brillant, però buyda de cervell.
Bastá una pluja de títols nobiliaris, de pura gracia y de plantilla oficinesca, pera trastornar en les darreríes del sigle passat á nostra burgesía rural. “El treball no ennobleix, li digué algú, això's deixa para los patanes, para los destripa terrones y mercachifles,„ y nostres hisendats cuytaren á arrendar ses terres y nombraren procuradors. “La vida del campo es vida de salvajes; el hombre debe vivir en sociedad„ se li afegí, tot mostrántlhi unes immenses planures, desertes de masíes, y unes grans ciutats, verdaders pilons de pobrissalla y d'hidalgos tronats però alegres com unes castanyoles; y nosaltres, vinga corrents cap á buscar el dret de ciutadanía, entrar de socis al casino de senyors y omplir les tertulies, fent la cort al governador, al comandant militar, al jutge y, en darrer cas, als oficials de la guarnició y als embruta-papers de les oficines, que'ns feyan el servey de civilisarnos, ensenyantnos á parlar en cristiano, després de convèncens de que nostre dialecto es muy ordinariote.
Y aixís quedaren els camps sense l'amparo
