Pàgina:Segona serie de cançons populars catalanes (1909).djvu/26

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Era un saló de dames;
totes s'estan divertint,
menos una noble dama
que té'l cor molt entristit
per un galant de montanya
que l'amor l'hi ha traít,
—Per què no canteu vós, dama?
per què no canteu bonic?
—Voleu que canti, senyora,
si tinc el cor entristit
per un galant de montanya
que l'amor me n'ha traít?—
Ja n'encén el candelero,
ja se'n va cap a dormir.
Tot just entra dins la cambra
un infantó n'ha parit.
—Ai, fill meu de mes entranyes,
jo no sé d'ont has sortit.
Si t'encomano a la dida
no n'estaras ben servit,
si te'n tiro a la riera,
no hi haurà perdó per mi,
si te'n crio jo mateixa
ja no trobaré marit.—
El fill del rei s'ho escoltava
passejant-se pel jardí.
—Cria-l tu mateixa, dama,
que no't faltarà marit.
Trescents homes tinc amb armes:
triaras el més bonic,
i, si cap d'ells no t'agrada,
te podras casar amb mi.