Una cançó vull cantar,
no hi ha molt que s'es dictada:
treta se n'es d'un minyó,
un minyó i una criada.
Ai, no ploris, Alabau,
que·l teu mal no serà gaire.
El minyó fa de pastor,
la minyona de criada.
Si se'n porten voluntat
i una amistat molt granda.
Es tanta aquesta amistat
que'l pastor me l'ha enganyada.
Quan son amo ho ha sabut,
ja me'n van per agafar-lo.
Quan això s'ha descobert
l'Alabau ja es a montanya.
Ja l'en fan anâ a buscar
per dos moços de l'Esquadra.
El cabo'ls va preguntar:
—Quina nova'n porteu ara?
—Anem a agafâ un pastor
que ha enganyada una criada.—
Pujant an el coll del Pal
un carboné hi encontraren.
—Sabrieu vós l'Alabau
aont es a la montanya?
—A Fresers el trobareu
majoral de la ramada.
—Serieu vós l'Alabau?
—Cert que som jo i no cap altre.
Pàgina:Segona serie de cançons populars catalanes (1909).djvu/46
Aquesta pàgina ha estat revisada.
