Pàgina:Segona serie de cançons populars catalanes (1909).djvu/52

Ara s'ha dictat—una cançoneta
de un fadrinet—i una minyoneta.
Dos anys se tractaren—i's varen casar;
les seves passades—vos vui explicar.
Ell se diu Joseph—i ella's diu Maria.
Són de Sant Martí,—terra divertida.
Ell es fill d'un sastre—i fa de sabater;
la minyona es filla—d'un mestre barber.
Se'n pot alabar,—que ella es molt distreta;
blanca com la neu,—sempre està rogeta.
Té l'ull que li parla—i el cabell castany;
minyona més maca—no s'es vista mai.
I una cara té—com una pometa,
molt presumideta—en el caminar;
la dent menudeta,—sab molt ben parlar:
pesa les paraules—quan les deixa anar.
Jo m'hi vaig casar—amb molta alegria,
i ara, si pogués,—me descasaria.
Quatrecentes lliures—me van dar de dot,
i abans de sis mesos—ja l'hem gastat tot.
Si la'n faig filar,—diu que es aixerida,
me diu que no pot,—que no té saliva;
tot el fil que gasto—l'haig de fer filar;
si això dura massa—no ho podré aguantar.
Per anâ a sarau—ja's posa aixerida;
ella se n'hi va—amb molta alegria,
i jo'm quedo a casa—a dormî o treballâ;
ella salta i balla,—qui sab lo que fa!
Torna de sarau—tota fadigada,
amb els fadrinets—tota acompanyada.
I si vui renyar-la—se'n posa a cridâ:
apareix que es boja—de tants crits que fa