Pàgina:Segona serie de cançons populars catalanes (1909).djvu/98

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.



A caçar n'es el bon rei,
el bon rei i la regina.
No roman ningú al palau,
sinó l'infant i la dida.
L'infantó no vol callar
ni en breçol ni en cadira,
sinó voreta del foc,
a la falda de la dida.
Un gran foc la dida encén
de llenya seca d'alsina.
Amb l'ardoreta del foc
la dida s'es adormida.
Quan ella's va despertar
troba l'infant cendra viva.
La dida llença un gran crit:
—Aidau-me, Verge Maria,
que si vós no m'ajudeu,
de tothom seré avorrida.
Set anells d'or que jo tinc
tots set vos els donaria.
Verge, si·m torneu l'infant,
corona d'or vos faria,
i al vostre fill gloriós
un altre de plata fina.—
Mentre estava ella en això
un patge del rei arriba.
— Dida, de què sospireu?
De què esteu tant afligida?
— Me s'ha cremat un llençol
dels millors quel rei tenia.
— Dida, veus-aqui diners:
aneu's-en per les botigues.