Pàgina:Tercera serie de cançons populars catalanes (1910).djvu/91

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


d'ont se beu l'aigua tant bella.
Só perduda la salut:
no la puc cobrar sens ella.
Esteu atents i oireu:
tot serà alabances d'ella.
Té lo front blanc i espaiós,
la cara fresca i alegre,
i amorosa en el parlar
com ho tenen les donzelles.
Que la sort bé m'ha tocat
d'haver-men d'anâ a la guerra,
a l'espai de Camp-rodó,
per defensa de la terra.
El meu cor sempre m'ho diu,
el meu cor sempre m'ho deia:
—Ai, que te la casaran
o la trobaras promesa!—
Tant bon punt he estat aquí,
prompte l'he anada a veure:
ja l'he trobada a la font
que prenia l'aigua freda.
Jo li dic.—Déu me la guard,
rosa de la primavera.—
Ella no'm torna raó,
pensant que era més cortesa.
—Ara jo m'explicaré
amb els ulls baixos a terra.
Perdoneu-me, jovenet,
que jo ara só promesa,
perquè'ls meus pares ho han fet
sense demanâ-m llicencia:
per no trencâ'ls manaments.