Donchs té, ja está. Y are qué farém? (Riu bondadosament; després segueix de cop.) Parlém del Manelich are?
Ay, Nuri, que m'estich morint d'angúnia aquí dintre! Qu'aquestas parets se m'están cayent assobre, y darrera d'ellas me sembla que hi ha'l Sebastiá que m'arrossega y se m'emporta! Ah, nó, aixó nó; que jo vull sortir d'aquesta casa pera anármen ahont es el Manelich, que jo no ho sé pas ahont es. Mes si pogués fugir, jo'l trobaría.
Mira, Marta: jo no ho entench tot aixó, sabs? Ni tampoch ho entench que no t'hagin deixat sortir els de casa. Malviatje ells, ves que't dich!
Els de casa teva son uns...
No ho diguis, Marta; no ho diguis. Ja ho sé, ja! Pero son els de casa y... no ho diguis!
Nuri: que t'estimo Nuri!
Té, are'm tinch malicia á mí mateixa! Y una mena de malícia més regrossa que'm tinch, que jo mateixa'm bofetejaría!
Y per qué, Nuri?
Perque no sé cóm ho podría fer jo perque t'escapessis, desseguida, desseguida.
Ay sí, perque si torna'l Sebastiá!... Deu meu, que no'm trobi aquí dintre!
