Vés al contingut

Pàgina:Terra baixa (1897).djvu/16

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.

mira't... es l'amo. Plegam aquest punt, corre. (No li fan cas.)

ANTÒNIA, al Xeixa

   Y aquest que no ho volía que ho sapiguessim!

PEPA

   Doncs hi anirém, hi anirém al casament, mal que tots se reventin.

XEIXA

   A mi si que...!

NURI

   Jo ja fa temps que ho sabía, que la Marta ho deya qu'era del hereu Sebastiá; sinó que no ho entenía, alashoras, ves. (Riu ab candidés.)

PEPA

   Qué diu, aquesta!

NURI

   Jo, jo. Que ho vaig sentir un dia: sinó que no us ho vaig dir a vosaltres perque me'n donava vergonya. Y jo no ho sé perque me'n donava de vergonya; peró me'n donava!

PEPA

   Veyám, qu'es, aixó; veyám.

NURI

   Donchs una tarde, jo que tenía'ls indiots á l'ombra dels castanyers, me veig venir pel camí de baix al hereu Sebastiá y á la Marta, y jo que m'amago; y ells que passan poch á poch, poch á poch, com si fessin passeyo, y sento que deya ella plorant: «Ja ho sé, ja, que sempre tindré de ser teva.» Y ell, l'amo, l'amo que li va fer de contesta: «Jo, encare que tu't casessis, y encare que jo'm casés, sempre seré teu.» Teu volía dir qu'ell sempre seria de la Marta. Oy qu'es estrany?