Vés al contingut

Pàgina:Terra baixa (1897).djvu/16

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.

míra't... es l'amo. Plégam aquest punt, corre. (No li fan cas.)

ANTONIA, al Xeixa

 Y aquest que no ho volía que ho sapiguessim!

PEPA

 Doncs hi anirém, hi anirém al casament, mal que tots se reventin.

XEIXA

 A mi si que!...

NURI

 Jo ja fa temps que ho sabía, que la Marta ho deya qu'era del hereu Sebastiá; sinó que no ho entenía alashoras, ves. (Riu ab candidés.)

PEPA

 Qué diu aquesta!

NURI

 Jo, jo. Que ho vaig sentir un dia: sinó que no us ho vaig dir a vosaltres perque me'n donava vergonya. Y jo no ho sé perque me'n donava de vergonya; peró me'n donava!

PEPA

 Veyám, qu'es aixó; veyám.

NURI

 Donchs una tarde, jo que tenía'ls indiots á l'ombra dels castanyers, me veig venir pel camí de baix al hereu Sebastiá y á la Marta, y jo que m'amago; y ells que passan poch á poch, poch á poch, com si fessin passeyo, y sento que deya ella plorant: «Ja ho sé, ja, que sempre tindré de ser teva.» Y ell, l'amo, l'amo que li va fer de contesta: «Jo, encare que tu't casessis, y encare que jo'm casés, sempre seré teu.» Teu volía dir qu'ell sempre seria de la Marta. Oy qu'es estrany?