Més que á tot lo del mon!... Més; molt més!... Cóm t'ho diré á tu qu'ets una nena encare?... Perque jo á la Marta me la estimava avans, molt avans de conéixerla. Y me la estimava tant, que'l dia que la vaig veure allá dalt, quan me van dir si m'hi volía casar, vaig respondre: «Es clar que sí que la vull!». Y li anava á dir á n'ella... «Vaja, que n'has fet massa de trigar tant temps á venir, Marta!». Si jo t'ho contés tot!...
Au, cóntamho! Cóntamho!
Que jo, Nuri, més vegadas me la havía mirada la terra baixa del cim d'aquellas crestas agudas!... Y 'm preguntava, quan lo sol batía per tot aquell be de Deu de montanyas, que semblavan muntets de sorra: per ahont deu ser la xicota que haig de tenir per dona? Y sabs qué feya pera saberho?
Veyám, digas.
Donchs posava una pedra á la fona, donava jo tres tombs tancat d'ulls, feya que espetegués en l'ayre la fona, y al llensar la pedra mirava, segur de que cap allá ahont cauría aquella pedra hi sería ella, que creixería alashoras hermoseta com una mota de flors pera mí, pera mí sol! Y la pedra queya cada vegada cap á llevant, y la Marta ve d'una terra baixa, encare més baixa que aquesta: de la vora de la mar! Quin malaventura!
Vaja, home, no ploris! Que jo no vull que plóris! (Renyantlo com si ell fos una criatura.) Ves qui te las feya tirar aquellas pedras! Dolent! Y si hagués passat algú per la montanya y l'haguessis tocat?... (Ella riu.) A riure desseguida! Desseguida! Je, je,
