Desgraciada no, que he sigut la dona més dolenta del mon, perque á n'ell l'he cregut de tot, pobre de mí, fins per enganyar á aquest home!
Oh, 'l Sebastiá no té perdó de Deu, que l'ha feta massa grossa!
Oh, si hagués sigut com are! Perque are sí que soch forta! Y sabeu perque ho soch de forta? Perque avans, me girés d'allá ahont volgués, no trobava ningú per sostenirme sinó'l Sebastiá, per la meva desgracia. Y are ja tinch al Manelich que'm dona coratje; perque encare que no'm vulga, jo m'hi sostinch en ell: que si al anar á la iglesia ho feya per forsa, al sortirne, ab tot y la pena que'm rosegava per dintre, jo'm deya, jo mateixa sense volermho dir, que aquell home era'l meu marit, una cosa meva, meva, que, pobreta de mí, encare no havía tingut res que fos meu á la terra!
Mes el Sebastiá un dia ó altre se't presentará al molí, y tornarás á ser la dona sense coratje...
Ay nó; per Deu que no vinga!
Y si li diguessis tot al Manelich?
Oh!... Cóm se diuhen aquestas cosas? (Avergonyida.) Y jo, Tomás, no'm vull aconhortar de pérdrel.
Si á la fi ho sabrá pels altres: qu'ell pregunta.
