els recullían pera tancarlos, y'ns en anarem de Barcelona tot captant, sinó qu'ell ja may més va fer el cego. Caminarem molt temps seguint terras y més terras, que jo vaig anar creixent, fins que un dia que feya una calor molt forta y que'ns ficarem per aquestas planuras y per aquests boscos, s'aixecá de cop una forta nuvolada y comensá á caure pedra. Nosaltres fugíam seguint á la gent que deixava las feynas dels conreus y'ns guarirem á la masía més aprop, qu'era la del Sebastiá, quedantnos á la entrada. Sortiren homes y donas, y, entre ells, un que'ns van dir qu'era l'amo. Y tothom reya ab els meus ditxos. Y van voler que ballés, y vaig ballar de cualsevol manera perque no'ns traguessin, qu'encare plovía. Y quan més ballava jo, més reya la gent, menos l'amo, que'm mirava, 'm mirava! Y jo'm deya, pobre de mí: «Que deu ser felís ab tot aquest mon seu y aquesta gent seva, l'amo!» (Resoltament.) Eh! Acabèm! Que'm va preguntar després, rihent, si jo havía sortit de la pols dels camins com aquellas granotetas que's fan ab las gotas de la pluja al mitj del estíu, y després me va agafar pel cos y va preguntar al pare qué volía. El pare li va respondre que una caritat. Y jo vaig afegir depressa: «No una caritat, nó, travallar forsa!» Ell me va asseure assobre'ls seus genolls, que jo tenía catorze anys, y'l Sebastiá ja potser trenta... Y... d'aquell dia va venir que al pare'l va fer moliner. Y á mí... fins are...
Nó, calla; no digas res més; calla!
Qué podia fer jo? Fugir? Cap ahont? Si no podía! Matarme? Si'l matarse es pecat; y fa tanta por el morirse, y jo era tan nena! Y's neix per viure y no per morirse desseguida!
Y que n'has sigut de desgraciada!
