ni fet una festa; ni me'n recordo que may m'hagués dit ni una sola paraula. Passaren anys, no gayres serían, y un matí la mare no's va llevar, y als peus del seu llit me vaig trobar ab aquell home que plorava. La mare no havía plorat may, que jo me'n adonés, y m'havía arribat á creure també que'ls cegos, que no tenían ulls pera véurehi, tampoch els tenían pera vessar llágrimas. Y per aixó vaig coneixer que aquell home no era cego de bo de bo, perque plorava. La mare s'havía mort, y jo'm vaig trobar sola. Y quina cosa més estranya! Aquell home tant callat y tant fret ab mí, 's va trobar que m'estimava com un pare, y no's sabia aconsolar de la mort de la pobreta mare meva, que va quedar estirada, ab els ulls més entelats que may, y ab la má dreta estesa, que semblava que encare anés á captar alguna cosa. á l'altra vida!
Digas, digas.
Y al endemá se la endugueren al cementiri á la mare, y jo hi vaig anar al darrera ab aquell home; y quan ja li havían tirada tota la terra assobre, jo me'n vaig adonar que li havía dit á aquell home: «Y are qué farem, pare?» Y qu'ell m'havía dit plorant: «Vínaten ab mí, filla!»
Conta, conta; y acaba aviat!
Oh, sí, sí; que no n'hi ha gayre; que pel camí de tothom s'hi pot anar poch á poch; mes quan se cau timba avall se va depressa. Donchs varem tornar á la porta de la iglesia, y com jo anava espigantme y veya passar tantas noyetas de ma edat ab la robeta bonica de las festas, jo que li vaig dir al pare un dia que no havíam arreplegat gayres dinerons: «Pare: y si travallessim!» Y ell al cap d'una estona'm va dir que ja'l buscaria'l travall per tots dos. Y may aquell travall arribava. Fins que vam saber que als pobres
