Mentida!... Donchs m'escoltaréu, y'm creuréu; que no ho será, nó, mentida!
Sí, be, sí, (Asseyentse. Apart.) Te, si ja me la crech! Si ja ho deya jo que m'enganyaría!
No he nascut, nó, de la terra y després de la pluja, com una bestiola fastigosa, encare que la gent de per aquí ho diga.
Veus?... Aixó de la granoteta sí que no ho he cregut may. Deu me remati.
Tampoch ho creuréu aixó de que jo era molt pobreta? Veuréu: jo tenía una mare qu'era cega. Ho sentíu? Y no he tingut ningú mes. (Ab exaltació que anirá desapareixent pera quedar no més la tristesa.) Peró una mare sí que la tenía! Y ella y jo captavam per ciutat allá abaix á Barcelona. Jo me'n recordo que'ns posavam á las escalas d'una iglesia que tenía una porta que no s'acabava may d'alta, y allí'ns estavam. Quí havía sigut el meu pare de bo de bo? Jo no ho he sapigut may. D'ensá de quan captavam? Oh! Potser d'avans de neixer jo que captavam. Jo á la mare l'havía vist sempre ab la má estesa al portal de la iglesia, y fins dormint ella á la nit, que no sé ahont era que'ns ajéyam, jo la veya ab por que sempre la tenía la má estesa. Un dia, jo encare debía ser molt petita, ja no eram ella y jo soletas que captavam: al costat nostre s'hi va asseure á captar un home, que... jo'm vaig creure que tampoch hi veya, perque'm pensava alashoras qu'era cego tothom que captava. Y no sé com va ser que aquell home mitj tulit, tot roig de cara y de barba blanca, va acabar vivint ab la mare; y ells dos se pegavan, y reyan. Mes á mí aquell home ni may m'havia pegat
