Digueu are.
Donchs una vegada á Sant Miquel vetaquí que li va venir la fatlera, per fer quedar malament al dimoni, que deya que totas las donas eran sevas, d'anar pel mon en cerca d'una... d'una... que no fos gayre xerrayre; perque de que no ho fos gens ja se'n aconhortava.
Vaja, prou: ja us entench á vos.
Fora!
Deixéulo, que digui.
Si no m'escolteu no sabréu res: esperéuse. (Després de lleuger dupté's tranquilisan.) Vetaquí que 'l pobret Sant Miquel se va cansar de seguir mon, que, fillets de Deu, totas enrahonavan!... Y cansat com estava, vetaquí que Sant Miquel se va asseure á la voreta d'un'era: y vetaquí que á l'altra banda de l'era hi havía un rotllo de donas prenent el sol. Y al véurel aquellas donas, vetaquí que's van anar enfilant, enfilant: la una que si ell era un borratxó perque tenía la cara molt vermella y lluhenta; l'altra que si era un lladre y tot lo que duya assobre de bonich era robat; y un'altra ja va dir qu'ella l'havía vist sortir ta nit passada de l'iglesia; y un'altra ja hi va afegir qu'ella l'havía vist qu'espanyava la caixeta de las ánimas; y un'altra que'l vestit que duya era 'l mateix vestit de Sant Miquel del altar, que s'havía quedat tant despullat com el mateix dimoni que té als peus. Podeu contar el nostre Sant Miquel quins plors y quin tremolarli las alas de pena! Donchs ho veyeu? No van ser tot penas, nó, que allí hi havía una velleta que ni va obrir la boca pera
