Pàgina:Tirant lo Blanch II (1905).djvu/165

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
161
lo Blanch.

Cipio les ſpies dels cartagineſes per la oſt dels romans: e ab ſemblant magniminitat Julius Ceſar ſolta Dominici, pres vn gran caualler de Pompeu enemich ſeu, feren lo fugitiu, menyſprea e no ſen cura que ſabia molts ſecrets ſeus: encara com vna veguada hagues trobat ſcriptures hon eren los ſecrets de ſos enemichs, cremals e no volgue quels legiſſen. E no pens lo princep que ſolament a la ventura li ſia poſat en ſon titol ſereniſſim o molt clar, mas per tal que en lo ſeu animo, proiſme a Deu e pus alt que totes vanes paſſions no puixa pujar negun nuuol de dolor, ne algun plor de triſtor, ne negun gel de temor, ne fum algu de mals deſigs terrenals. Sapia que ira en princep es fort leja coſa, e nomenar ſolament crueltat en princep es coſa illicita e peccant, e tant pijor, com ha ſots ſi mes maneres de noure que altri. E ſenta eſſer veritat ço que dix Seneca en la ſegona tragedia: Tot regne es ſots major regne: e axi leuada tota ira e temor ſe retra comu a ſos ſotſmeſos: e tot aço que en ells ordonara eſ per a ſi mateix com siu fos de la ma de ſon ſuperior, ço es Deu. Superbia ni enueja no haja, que no ſon vicis de princep, mas de gent comuna. Quina raho ha lo princep en hauer ſuperbia al qual Deu ha fet tant de be, e es deutor de tants grans dons a Deu tot poderos, creador ſeu? O com pot hauer enueja lo qui no veu ſobre ſi negu e veu ſi mateix ſobre tots? Entengua lo princep que veritat li deu eſſer fundada de tota fe. A qui

vol. ii.
ii