xandre, e cela e diſſimulant calla fins que entrat lo metge, e ell hauent begut labeuratge, lauors gira los hulls al metge e dona li les letres de la acuſacio, pero fehia tart e inutilment ſi vera fos, mas prou les hi dona preſt e be, puix la acuſacio era falſa: menyſprea altament los mals parlants, e almenys per callament los reprengueren e moſtraren hauer mentit. Recorda li lo que lo emperador Oƈtauia ſcriui a Tiberi dient que nos deuia enfellonir que algun parlas mal de ell, car prou era que negu no li pogues mal fer: en altra manera mes auantatge hauria lom que Deu, al qual jatſia nos puixa acoſtar injuria ni offenſa, empero ſouint lo enſagen les gents de injuriar de paraula. Donchs lo princep emprengua o exerceſca la penſa e les orelles en aço, en que no ſolament es loada la paciencia del dit gran Emperador, mas de Pompeu gran e ſolenne ciutada de Roma, e del Rey de Partia, e de Piſiſtrat tiran de Atenes. Nos agreuge lo princep ſi alguns inquiren ſaber ſos ſecrets, mas ell no cur ſaber ſecrets daltri, car de valeros cor proceheix no curar de tals coſes: e lo contrari es en caſcu que ha poca confiança. Mes auant faça lo princep que ſia tal com volria eſſer reputat per les gents, e lauors no volra que los ſeus aƈtes ni ſecrets ſien amaguats: ne mes ſe guardara queu veja ſon amich que ſon enemich, ni curara mes ſa deliberacio en conſell quel teſtimoni dels que mal li volen. E ab tal confiança feu portar
