tres, que totes llurs amors de molt ſubtil e artificial pintura eren diuiſades: e Tirant dix a Ricart: No creguera james quen aqueſta terra hagues tantes coſes admirables com veig. E dehiau mes per la gran bellea de la Infanta: empero aquel nou entes. Tirant pres licencia de tots e anaſſen a la poſada, entraſſen en una cambra e poſa lo cap ſobre un coxi als peus del lit. No tarda molt que li vengueren a dir ſis volia dinar. Dix Tirant, que no, que lo cap li dolia: e ell ſtaua ferit de aquella paſſio que a molts engana. Diafebus que veu que Tirant no exia, entra en la cambra e dixli: Capita ſenyor, prech vos per amor mia quem digau lo voſtre mal quin es, car ſi per mi vos pora eſſer donat algun remey, ho fare ab molt bona voluntat. Coſi meu, dix Tirant, lo meu mal a preſent no fretura vos ſaberlo, e yo no tinch altre mal ſino del ayre de la mar qui ma tot compres. O Capita, e de mi vos voleu cobrir, que de tots quants mals e bens haueu tenguts, yon ſo ſtat archiu, e ara de tan poca coſa me bandejau de voſtres ſecrets? digaumo, yous clam merçe, e nom vullau amagar res que de vos ſia. No vullau mes turmentar la mia perſona, dix Tirant, que james ſenti tan greu mal com lo que ara ſent, quem fara venir preſt a mort miſerable o a gloria repoſada ſi fortuna nom es contraria, car la fi de totes aqueſtes coſes es dolor per aquella amor que es amargua. E giras de la altra part de vergonya que no goſa mirar a Diafebus
