per pobre caualler que fos, que darla al major ſenyor del mon qui fos couart e meſqui. No penſe negu que en ma vida yo la dexas partir de mi. Caualler vull que ſia valentiſſim e ſapia guanyar e adquerir honor per a ſi e per als ſeus, e de aquell reſte memoria en lo mon caſcu fent ne teſtimoni: e per mi james ſera rebut ni menys per ma filla ſi perfet afeƈte no porta, e ſia fet net de totes les paſſades culpes. Senyora, dix la Princeſa, que val al caualler ardiment qui ſaui no ſia? Es veritat que porten ab ſi gran noblea, ardiment e ſauieſa, pero a tots los grans ſenyors es mes util ſauieſa que ardiment, car mes en lo mon ſon ſtimats. En aqueſtes rahons entra Lemperador e volgue ſaber de que parlauen, e dix lo Capita: Senyor, aci tenim vna queſtio la mes gracioſa que dies ha yo haja hoit, y es aqueſta: la ſenyora Emperadriu poſa ſemblant demanda, e diu axi, que ſi ella tenia hun fill ella ſtimaria mes que fos ſenyorejat de aquell virtuos ſenyor qui en lo mon ſe fa nomenar ardiment que de negun altre, com ſia lo major do e de major excellencia que natura puga donar. Diu la ſenyora Princeſa que ardiment es gran ſenyor, e en lo mon deu eſſer molt reuerit, pero que ella te per molt major e de mes alt grau e dignitat ſauieſa que ardiment, e que negu no pot negun bon fet fer ſi ſaui no es. Aqueſta es la queſtio de aqueſtes dues ſenyores: placia a la mageſtat voſtra declarar quala mante millor dret. Reſpos Lemperador: Yo noy poria fer bon
