Pàgina:Tirant lo Blanch I (1873-1905).djvu/186

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
172
Tirant

guor. Lo jutge feu dues ralles en lo camp, e poſa lo hu en una ralla, e laltre en laltra: e manals negu nos mogues fins a tant que ell ho digues. Tallaren rames de un arbre, perque lo jutge pogues ſtar a maner de cadafal, e com tot fon fet, lo jutge ana al ſenyor de les Viles ermes, e dix li paraules de ſemblant ſtil.


CAPITOL LVIII.
Lo rahonament que lo rey darmes com a jutge de la batalla feu als dos cauallers.


Y

O ſo jutge per lo poder per voſaltres a mi dat, e per dret de mon offici ſo obliguat de amoneſtar e preguar vos, e a vos primer qui fou requiridor, que us placia de no voler venir en tan ſtret pas com es aqueſt: hajau Deu dauant los voſtres ulls, e no vullau morir axi deſeſperats, car be ſabeu que lo home qui la mort ſe procura, de juſticia noſtre Senyor no li perdona, e es eternament damnat. Dexem per ara aquexes paraules, dix lo caualler, car caſcu coneix en ſi lo que val, ni pot fer axi en lo temporal com en lo ſperitual: feu venir a Tirant açi dauant mi e per ventura pora eſſer quens concordarem. Nom par que demanau raho, dix lo jutge: voſaltres ſou eguals en lo camp, com vendra aquell a vos? empero ves tu, Hieruſalem, e digues a Tirant ſi volra venir açi per parlar ab aqueſt caualler. Hieruſalem ana a