car per la voſtra molta virtut jous ame de ſobirana amor, e grandiſſima es la pena e dolor que la mia anima ſent com pens en la voſtra abſencia: pero la gran ſperança que tinch me fa aconortar, hauent noticia de voſtres virtuoſes obres, que ſo cert que ab amor e paciencia pendreu la mia partida. E Deu volent lo meu viatge, mijançant les voſtres juſtes preguaries, preſtament ſera complit e ſaumentara la noſtra alegria. Jous dexe ſenyora de tot quant he, eus prech que tingau per recomenats lo fill, los ſeruidors, vaſſalls e la caſa. E veus açi una part del anell que yo he fet fer: prech vos carament quel tingau en loch de la mia perſona e quel guardeu fins a la mia tornada. O triſta de mi, dix la adolorida Comteſſa: e ſera veritat, ſenyor, la voſtra partida que façau ſens mi? almenys feu me gracia que yo vaja ab vos perqueus pugua ſeruir: car mes ſtime la mort que viure ſens voſtra ſenyoria. E ſi lo contrari feu, lo jorn que finare los meus darrers dies no ſentire major dolor de la que ara ſent. E a tot mon ſeny deſige ſentiſſeu la ſtrema pena que lo meu adolorit cors ſoſte com pens en la abſencia voſtra. Digaume, ſenyor, es aqueſt lo goig e conſolacio que yo ſperaua de voſtra ſenyoria? Aqueſt es lo conort de amor e fe conjugal que yo tenia de vos? O miſera de mi, hon es la mia grandiſſima ſperança que yo tenia que lo reſtant de ma vida aturas la ſenyoria voſtra ab mi: e no hauia prou durat lo meu adolorit viduatge? O
